Hahn & Proust: l'amor del temps perdut

Tres dones que tornen a casa de l’òpera i se serveixen una copa. Les tres, de distintes edats són d’una mateixa família que ha heretat no només l'amor per la música de Reynaldo Hahn, sinó també les cartes que Marcel Proust li enviava regularment després de la seva trobada l'any 1894, quan el primer era un músic consolidat i el segon un escriptor que buscava el seu camí, abans d’escriure la seva obra magna: À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut). Juntes es submergeixen en les paraules d'un i en la música de l'altre, i descobreixen els primers dies febrils del seu amor, l'espera insuportable, la fascinació mútua, els dubtes i l'eufòria, i, aviat també, la tristesa. Els dos joves semblen impulsats per la mateixa recerca, no encara la del “temps perdut” sinó la dels seus sentiments, amb una única obsessió: intentar capturar-lo. Durant la vetllada, cada personatge absorbeix a la seva manera els ecos d'aquesta correspondència literària i musical, majoritàriament d'amor: un amb nostàlgia, un altre amb impaciència i un altre amb angoixa, pertorbat en reconèixer els seus propis dubtes en les paraules de Proust. La correspondència que explica l’amor entre dos homes que van marcar la vida artística del XIX.